La Casa Pairal, museu d’Arts i Tradicions populars fou creat per Josep Deloncle el 1963 sota l’ègida de l’immens museograf George Henri Rivière, ell mateix promotor del cèlebre museu dels ATP de París, que properament se fondrà dins el Museu de les Civilitzacions d’Europa i de la Mediterrània a Marsella.

En aquest moment la museografia de la Casa pairal era exemplar i avantguardista, i el Castellet d’ençà la creació del museu havia esdevingut un símbol, no únicament per a tots els habitants de la Catalunya nord, però també per a tots els habitants dels Països Catalans. Els símbols de la nostra cultura cauen aquí a Catalunya nord, els uns rere els altres, sense vergonya ni consideració, aquest era un dels darrers...

Sí la Casa Pairal s’havia de reestructurar, modernitzar, posar al dia amb una museografia contemporània, sí s’havia parlat d’un nou museu d’Arts i Tradicions Populars catalans els anys 1990, 2000, projecte important per a donar a llegir una cultura cada menys coneguda sobre el territori propi, sí aquest projecte hauria tingut de veure el dia i aportar amb un servei dels públics digne d’aquest nom, per a transmetre i valoritzar el nostre patrimoni. Sobretot que Josep i Jaume Deloncle només han tingut com a afany la continuació d’enriquir les col.leccions. Col.leccions importants i excepcionals desades des de dècades a les profunditats de les reserves, passejades segons els trasllats, esperant pacientment una millor destinació.

La creació d’un museu de la història dels Catalans del nord, és sense dubte una molt bona cosa, però amb quines col.leccions? Aquest museu podia trobar lloc en un altre bastiment, sortosament no en falta a la ciutat de Perpinyà, per què aquest museu s’ha de fer al detriment d’un altre museu i símbol de la nostra cultura? Per què al Castellet? Lloc mític de la qüestió catalana?

El tancament d’un museu és un acte amb conseqüències greus, per quant de temps les col.leccions quedaran a les reserves? Per què deixar dormir aquest patrimoni? Per què no ensenyar-lo al públic cada dia més interessat pels museus, que sense dubte juguen un paper de perennitat en aquest món amb canvis perpetuals i transmeten la continuitat universal.

Desitjo, en aquest context de final de partit, retre un homenatge al Josep Deloncle per haver tingut el coratge de fer néixer un museu d’excepció a una època difícil, i per haver defensat i sostingut fins al dia de sa mort la nostra llengua i la nostra cultura mitjançant l’emblema del Castellet.

Josefina Matamoros

Tornar al manifest: REFUSEM LA DESCATALANITZACIÓ DE CATALUNYA NORD