Recull de cartes, manifestos, campanyes, cançons, reaccions
a la candidatura del Vauban a la UNESCO.
Vauban
Des de finals de la segona Guerra mundial, si no abans, Europa ha
compartit el desig de la unió europea. Aquesta idea pressuposa
posar fi a la visió integrista de les fronteres. La historiografia
s’ha esforçat a situar l’estreta relació existent
entre monarquies absolutes, guerres i formació de fronteres.
El segle XVII va ser un segle fonamental de formació de fronteres
i aquestes a tota hora van ser fruit de les ambicions dinàstiques
i no pas de les necessitats populars. Aquestes guerres dinàstiques,
podriem posar com a exemple, entre d’altres, la que ha estat
anomenada guerra dels trenta anys i que ha estat vista com una primera
guerra europea, i que pels catalans va suposar la seva divisió territorial
entre dues monarquies, van ser guerres destructives per als pobles
perquè amb elles va arribar l’empobriment per raons
fiscals, la fam per la destrucció de collites i el comerç i
la mortalitat per la pestilència que sovint comportaven les
guerres i els setges sense fi.
No és gens estrany, doncs, que aquestes guerres dinàstiques
de fronteres, acabessin desembocant en revoltes populars contra les
autoritats, revoltes populars l’anàlisi de les quals
els anys seixanta del nostre segle van interessar en gran manera
als historiadors. El regne de França ha estat un i altra vegada
el model per a l’estudi d’aquestes revoltes unes més
patriòtiques que les altres però totes elles antifiscals
i anti militars: Croquants, Nu-pieds, Segadors, Lustrucu, Angelets,
Audijos, Roure, etc.
La política militar de les monarquies estava darrera d’aquest
malestar popular. En aquest sentit fou especialment rellevant la
política de Lluís XIV. L’increment de la despesa
militar del regnat de Lluís XIV ha estat especialment posada
en evidència pels historiadors. L’exèrcit de
la monarquia de França va passar de 150 mil homes el 1630s
a 400 mil el 1700, molt per sobre fins i tot dels exèrcits
de la monarquia hispànica o de la bel.licosa Suècia
del segle XVII o de la Rússia de Pere el Gran. Aquest increment
pesava sobre els plebeus i especialment els pagesos, els únics
com qui diu que pagaven impostos, ja que la noblesa n’estava
exempte per privilegi aristocràtic, privilegi que compartia
amb l’església. La talla l’impost directe sobre
els plebeus, en deu anys va passar de 36 a 73 milions de lliures
i malgrat això el deficit de les finances públiques
quasi va doblar.
Darrera d’aquesta despesa militar sense precedents i a costa
de les esquenes dels plebeus i treballadors i dels drets dels pobles
a la seva existència es construïa l’hexagon francès.
Lluís XIV es va valdre de bons ministres per portar a terme
aquesta política: la política d’ hisenda de
Colbert, d’altra banda nefasta per a l’economia bretona,
només tenia com a objectiu la política militar, sense
oblidar la cortesana.
El mateix moment que un Bossuet afirmava la teoria de la monarquia
d’orígen diví, les finances de la corona estaven
al servei de la guerra dirigida per François Michel Louvois
responsable de les “províncies de frontera”:
Flandes, Alsàcia, Franc-comtatç, que comptà amb
l’actuació de Sébatien de Vauban, comissari general
de fortificacions. No per casualitat també en aquest època
calia crear l’hospital dels invàlids de París
per tal de pal.liar els estralls de la guerra.
Ara i aquí ningú no demana l’enderrocament de
les fortificacions de Vauban, tot i els enderrocs que les seves obres
van provocar, però és inacceptable que l’Europa
del segle XXI dediqui diners a la major glòria de Vauban.
Això no es correspon ni amb la voluntat d’una Europa
unida, ni amb la defensa d’una Europa dels pobles, ni amb els
valors de pau de la democràcia.
Cap historiador amb principis democràtics i valors socials
pot avalar una despesa encaminada a glorificar les fortificacions
de l’hexàgon de Lluís XIV.
Eva Serra
|
