Vauban: per fi la VERITAT
el context històric i el paper d'en Vauban
en aquest marc
Després
de vint anys de guerra a Europa torna la pau. El tractat dels Pirineus
se signa el 7 de novembre de 1659 entre els regnes d'Espanya i
de França. Per als Catalans és un xoc emocional perquè durant
vuit-cents anys han format un sol poble amb les seves pròpies
institucions i ara una frontera artificial separa dolorosament
famílies, promesos, comerciants, artesans i artistes, etc...
Què esdevindrà el Rosselló tallat de Barcelona
Cap i Casal? I la Cerdanya partida? Tanmateix, el tractat prometia
el respecte de les lleis catalanes i de la Diputació (mena
de govern autònom instal·lat a Perpinyà).
Per a alguns era un mal menor.
Ràpidament,
el poder francès es desdiu dels seus compromisos i imposa
les mateixes lleis, ordres i govern que a les altres províncies
conquerides.
Tot seguit els responsables
de la Diputació de Perpinyà escriuen a Lluís
XIV: «Abolir la Diputació dels catalans del Rosselló i
de les terres més properes serà un gran desavantatge
per a la Seva Majestat i angoixa per als seus fidels vassalls».
Cap resposta.
D’ençà de
tres-cents anys el Consell Municipal de Perpinyà era elegit
a base de llistes de tots els ciutadans. El ministre Louvois exigeix: «Seria
necessari purgar totes les llistes escollint els millors súbdits
que seran acceptats pel rei». Exclouen els resistents.
La llengua francesa
esdevé obligatòria als convents, a les esglésies
i escoles públiques, i és clar a la Universitat a
partir de 1661. Tots els qui no parlen francès no poden
accedir a la funció pública. Més endavant,
el 2 d'abril de 1700, Lluís XIV prohibeix l'ús del
català, llengua «contrària al seu honor i a
la inclinació dels habitants» tot i que sols un grapat
de catalans comprèn el francès.
«La Seva Majestat
Lluís XIV vol i considera que tots els habitants de la vila
de Perpinyà, capital del país, han de donar exemple
als altres, vestint d'ara endavant a la francesa».
Les famílies
catalanes estan trasbalsades. Què fer? Més de 500 famílies
abandonen amb poc equipatge el Conflent, el Rosselló, el Vallespir,
la Cerdanya i el Capcir i s'instal·len a l'altra banda de
l'Albera acollides per parents i amics.
A Catalunya l'impost
sobre la sal suprimit l'any 1283 fou restablert per Lluís
XIV el 1661. És Paul Riquet que recull l'impost. Una gran
part dels diners cobrats li permeten continuar la construcció del
canal del Migdia en Llenguadoc del qual tindrà el monopoli.
El restabliment
de la gabella inflama l’esperit de resistència a les
comarques del nord de Catalunya a partir del 1663. Josep de la
Trinxeria encapçala la revolta dels Angelets del Vallespir
que aviat s’estén al Conflent, a Cerdanya i al Rosselló.
Les tropes catalanes amenacen fins i tot les rodalies de Perpinyà.
Els afrontaments amb l'exèrcit francès són
sagnants.
Els dirigents dels
resistents catalans empresonats són torturats i executats
públicament. Alguns d’ells són decapitats i llur
cap penjat dins d’una gàbia de ferro al portal de la
ciutat. És el cas a Vilafranca d’en Carles de Llar i
Francesc Soler, a Perpinyà d’en Manuel Descatllar. Pel
que fa a Francesc Puig, pitjor encara: el seu cap és col·locat
en una gàbia de ferro penjada a la Llotja i el seu cos és
exposat a la ciutat tallat en quatre parts. Afegim altres víctimes
martiritzades: Mathias i Josep Tixedas (li tallen la mà de
viu en viu i la fixen dalt del Castellet), Maria Guitard, Alexis
Celles, Jaume Arnaudiès, Anton Rivet, Joan Bigorre, Emmanuel
Boixó, capellà de Forques, Gelsen, etc... Les vídues
i els nens reclamaran en va els cossos durant anys... Més
de 70 persones condemnades a mort fugen i llurs béns són
confiscats. 30 municipis estan obligats a pagar multes molt fortes.
A més de les
repressions humanes el poder francès ordena als pagesos requisicionats
a fer els enderrocaments: Aiguatèbia és totalment
arrasada; després, s'enderroquen desenes de cases de resistents
a Elna, Serrallonga, Prats de Molló, Arles, Ceret, Pi, Montferrer,
etc... deixant les famílies al carrer.
És en aquest
espantós context que apareix Vauban el 1669. Tindrà més
compassió? Decideix “millorar la defensa dels llocs” i
ordena, ell també, noves demolicions: a Cotlliure -sense indemnitzacions
- un terç de la ciutat en particular la Casa del Consolat
(l'Ajuntament) i l'església; a Vilafranca l'església
amb el seu magnífic claustre, el seu campanar, els seus dos
edificis; a Rià el castell de Guifré el Pilós.
Després, construeix o consolida els forts que coneixem. Tot
això evidencia la voluntat d'aixafar militarment el poble
català, la seva cultura i la seva llengua.
|
